22 des., 2023 | Plantes i Jardí
Els cítrics són un grup de fruites molt apreciades pel seu sabor, la seva aroma i les seves propietats nutricionals. Són rics en vitamina C, antioxidants, fibra i altres compostos beneficiosos per a la salut. A més, són molt versàtils i es poden consumir de diverses formes: en sucs, amanides, postres, melmelades, etc.
Però, saps com cuidar i triar els millors cítrics? En aquest article et donem alguns consells perquè gaudeixis d’aquestes delicioses fruites tot l’any.
Varietats de cítrics
Els cítrics són fruites que pertanyen a la família de les rutàcies, que inclou unes 1600 espècies de plantes. Dins dels cítrics, es poden distingir quatre gèneres principals: Citrus, Fortunella, Poncirus i Microcitrus. Aquests gèneres agrupen unes 60 espècies de fruites, entre les quals destaquen:
– Llimona: existeixen varietats com la llimona fi o eureka (de forma ovalada i color groc intens), la llimona verna o llunero (de forma rodona i color groc pàl·lid), la llimona meyer (de forma rodona i color groc ataronjat) i la llimona persa (de forma rodona i color verd clar).
– Lima: existeixen varietats com la llima mexicana o key (de forma rodona i color verd fosc), la llima tahití o persa (de forma ovalada i color verd clar), la llima kaffir (de forma irregular i color verd fosc) i la llima dit (de forma allargada i color verd clar).
– Taronja: existeixen varietats com la taronja navel o ombligo (de forma esfèrica i color taronja intens), la taronja valència o suc (de forma ovalada i color taronja pàl·lid), la taronja sanguina o roja (de forma esfèrica i color vermellós) i la taronja amarga o sevillana (de forma esfèrica i color taronja fosc).
– Mandarina: existeixen varietats com la mandarina clementina (de forma ovalada i color taronja intens), la mandarina satsuma (de forma esfèrica i color taronja pàl·lid), la mandarina tangelo (de forma ovalada i color taronja vermellós) i la mandarina murciana (de forma esfèrica i color taronja fosc).
– Pomelo: existeixen varietats com el pomelo blanc o marsh (de forma rodona i color groc pàl·lid), el pomelo rosat o ruby red (de forma rodona i color rosat), el pomelo vermell o star ruby (de forma rodona i color vermell intens) i el pomelo or blanc o or blanc (de forma rodona i color groc clar).
– El kumquat (Fortunella spp.): és una fruita de forma ovalada i color taronja, amb una polpa àcida i una closca comestible. Es consumeix en fresc o en conserva, i també s’utilitza per fer licors i vinagres.
Kumquat
Cures dels cítrics
Els cítrics són plantes que requereixen unes condicions específiques per al seu cultiu. Alguns aspectes que cal tenir en compte són:
– El clima: els cítrics són plantes que necessiten un clima temperat o subtropical, amb temperatures entre 15 i 30 ºC. No toleren les gelades ni l’excés de calor o humitat.
– El sòl: els cítrics prefereixen un sòl ben drenat, fèrtil i lleugerament àcid. No els agrada l’entollament ni la calcària.
– El reg: els cítrics necessiten un reg regular però moderat, evitant l’assecament o l’anegament del sòl. Es recomana regar per degoteig o per aspersió, i reduir el reg a l’ hivern.
– La poda: els cítrics es puguen per eliminar les branques seques, malaltes o malmeses, i per donar forma i airejar la copa. S’ ha de podar a la primavera o a la tardor, evitant els mesos de floració i fructificació.
– L’adobat: els cítrics requereixen un adob equilibrat, ric en nitrogen, fòsfor i potassi, i també en micronutrients com ferro, magnesi i zinc. S’ha d’adobar a la primavera i a l’ estiu, evitant l’ hivern.
– Les plagues i malalties: els cítrics són susceptibles de patir l’atac de diversos insectes, fongs, bacteris i virus, que poden afectar les seves fulles, flors, fruits i arrels. Alguns dels més comuns són: la cotxinilla, el polze, la mosca blanca, l’àcar vermell, el minador dels cítrics, l’aranya roja, el trips, el psílid asiàtic dels cítrics, el nematode dels cítrics, la gomosi, l’aiguat, la tristesa dels cítrics, el virus de la taca anul·lar dels cítrics, el virus de l’exocortis dels cítrics i el virus de l’enanisme groc dels cítrics. Per prevenir i combatre aquestes plagues i malalties s’han d’ aplicar mesures preventives com: triar varietats resistents o tolerants, mantenir una bona higiene del cultiu, controlar el reg i l’adobat, eliminar les parts afectades i utilitzar productes fitosanitaris adequats.
Beneficis de cultivar cítrics
Els cítrics són un grup de plantes que inclouen fruites que tenen moltes propietats beneficioses per a la salut, com la vitamina C, els antioxidants i els flavonoides. A més, cultivar cítrics al jardí pot aportar altres beneficis, com ara:
– Embellir l’espai amb les seves flors blanques i aromàtiques i els seus fruits de colors vius.
– Atraure les abelles i altres polinitzadors que ajuden a la biodiversitat i a l’equilibri ecològic.
– Estalviar diners en tenir una font pròpia de fruites fresques i ecològiques.
– Gaudir d’una activitat relaxant i gratificant que millora l’ànim i redueix l’estrès.
Per aquestes raons, cultivar cítrics al jardí pot ser una bona opció per als qui vulguin aprofitar al màxim el seu espai verd i cuidar la seva salut.
11 des., 2023 | Plantes i Jardí
La nandina (Nandina domestica) és una planta arbustiva originària de la Xina i el Japó, que s’ha popularitzat en molts jardins per la seva bellesa i resistència.
També se’l coneix com a bambú sagrat, tot i que no té res a veure amb els veritables bambús, sinó que pertany a la família de les berberidàcies.
La nandina es caracteritza per les seves fulles perennes, compostes i de color verd, que canvien a tons vermells o rosats a la primavera i a la tardor, creant un espectacle cromàtic.
Les seves flors són blanques i s’agrupen en grans panolles que apareixen a l’estiu. Els seus fruits són baies vermelles que persisteixen durant l’ hivern, aportant un toc de color al jardí.
Com cuidar la nandina
La nandina és una planta molt fàcil de cuidar, que s’adapta a diferents condicions climàtiques i de sòl. Aquests són alguns consells per mantenir-la sana i bonica:
– Ubicació: la nandina pot viure tant a ple sol com en semisombra, però cal tenir en compte que en climes molt càlids és millor protegir-la de les hores de més calor, ja que pot patir si la temperatura supera els 35 ºC. En climes freds, resisteix fins a -7 ºC sense problemes, però si baixa més pot perdre algunes fulles a prop de la base.
– Reg: la nandina necessita un sòl o substrat fresc i ben drenat, que no s’assequi del tot ni s’enxampi. Es recomana regar cada 3 dies a l’ estiu i cada 10 dies a l’ hivern, ajustant la freqüència segons les condicions ambientals.
– Sòl i adobat: la nandina s’adapta a una àmplia gamma de sòls, però prefereix els rics, humífers i amb un pH neutre o lleugerament àcid. Es pot abonar amb un fertilitzant orgànic o mineral cada dos mesos durant la primavera i l’ estiu, per estimular el seu creixement i floració.
– Multiplicació: la nandina es pot multiplicar per llavors o per esqueixos. Les llavors se sembren a la tardor o hivern, en un substrat lleuger i humit, i germinen al cap d’ uns mesos. Els esqueixos es tallen a la primavera o a l’ estiu, d’ uns 15 cm de llarg, i es planten en un substrat sorrenc i humit, cobrint la base amb un plàstic per mantenir la humitat.
Beneficis de la nandina
La nandina és una planta ornamental que ofereix molts beneficis per al jardí i la llar. Alguns d’ ells són:
– Aporta color i contrast durant tot l’any, gràcies a les seves fulles canviants i els seus fruits vermells.
– Atrau les aus i els insectes beneficiosos, com les abelles i les papallones, que polinitzen les flors i ajuden a l’equilibri ecològic.
– És una planta resistent i fàcil de cuidar, que no necessita podes ni tractaments fitosanitaris.
– És una planta versàtil, que es pot cultivar tant en maces com a terra, formant bolets, bordures o grups aïllats.
– És una planta amb propietats medicinals, ja que se li atribueixen efectes antipirètics, antiinflamatoris i antiespasmòdics.
La nandina és, sens dubte, una planta ideal per tenir al jardí o a la terrassa, per la seva bellesa i la seva resistència. Si vols gaudir d’aquesta planta arbustiva tan especial, no dubtis a seguir aquests consells per cuidar-la correctament.
17 nov., 2023 | Plantes i Jardí
Els avets són arbres conífers que pertanyen a la família de les pinàcies. Es caracteritzen per tenir fulles en forma d’agulla, pinyes allargades i una copa piramidal.
Són molt apreciats com a arbres ornamentals, especialment per Nadal, per la seva bellesa i la seva aroma. En aquest article et comptem els diferents tipus d’avets que pots trobar a la venda als centres de jardineria, les seves característiques i les seves cures.
Hi ha més de 50 espècies d’avets al món, però només algunes es cultiven com a arbres ornamentals.
Aquestes són les més comunes:
Abies Nordmanniana
L’Abies nordmanniana, també conegut com a avet del Càucas, avet de Normandia o avet de Nordmann, és una espècie de conífera perennifolia de la família de les pinàcies.
És originari del Càucas i d’Àsia Menor, on creix a les muntanyes del Mar Negre i els seus voltants. És un arbre de gran mida que pot assolir els 60 metres d’ alçada, amb un tronc recte i una escorça fina i llisa de color gris.
Les fulles són flexibles, lineals, de color verd fosc pel feix i amb dues bandes blanques per l’envès. L’Abies nordmanniana és una espècie molt apreciada com a arbre ornamental i com a arbre de Nadal, per la seva forma piramidal, el seu fullatge dens i la seva resistència al fred.
Picea excelsa
La pícea excelsa, també coneguda com a pícea de Noruega o pícea europea, és un arbre de la família de les pinàcies que es distribueix pel nord i el centre d’Europa.
És un arbre de gran port, que pot arribar a mesurar entre 30 i 70 metres d’alçada, amb un tronc gruixut i columnar i una escorça grisosa que es descama amb l’edat.
Les seves fulles són aciculars, de color verd fosc i secció quadrangular. És una espècie molt apreciada per la seva fusta i pel seu ús com a arbre de Nadal.
Picea pungens (avet blau)
La pícea de Colorado o pícea blava (Picea pungens) és una espècie de conífera perennifolia, monoica, originària de les Muntanyes Rocoses dels Estats Units.
Es caracteritza pel seu port estretament cònic, la seva escorça grisa-purpúria escamosa i les seves acícules punyents de color blau-platejat que desprenen una aroma en fregar-les.
És una planta molt resistent a condicions climàtiques rigoroses, a ambients contaminats i a terrenys humits amb aigua estancada. Prefereix viure en zones de certa altitud i amb ple sol o mitja ombra.
Es multiplica per llavors o per empelts i és molt apreciada com a planta ornamental i per suposat en la decoració nadalenca.
Cures dels avets
Aquests arbres són molt bonics i simbòlics, però també requereixen unes cures especials perquè es mantinguin sans i fortes. En aquest article et vam explicar les cures bàsiques de l’avet, tant si el tens en maceta com si l’has plantat a terra.
L’avet és una espècie que necessita molta humitat, tant en el substrat com en l’ambient. Per això, l’has de regar amb freqüència, però sense entomar-lo, i polvoritzar les seves agulles amb aigua per evitar que s’assequin. També pots col·locar un plat amb aigua sota la maceta per augmentar la humitat.
Un altre aspecte important és la ubicació de l’avet. L’ideal és que rebi llum solar directa, però no gaire intensa, i que estigui allunyat de fonts de calor com radiadors o xemeneies. L’avet suporta bé el fred, però no les gelades ni els canvis bruscos de temperatura.
L’avet també necessita un abonament orgànic cada dos o tres mesos per nodrir-se i créixer. Pots usar compost, humus de llombriu o fem. A més, és convenient podar l’avet un cop l’ any per donar-li forma i eliminar les branques seques o malaltes.
Seguint aquests consells, podràs gaudir del teu avet durant molt de temps i admirar la seva bellesa i elegància.
23 oct., 2023 | Plantes i Jardí
Al món de la jardineria, hi ha una plaga particularment perillosa per als nostres estimats pins: la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa). Aquesta petita eruga pot causar estralls als nostres bells espais verds, afectant no només els pins, sinó també altres arbres i, en alguns casos, la salut dels éssers humans i els animals.
En aquest article, explorarem què és la processionària del pi, com pot impactar negativament en el nostre entorn i quines mesures podem prendre per prevenir-ne la propagació i tractar-ne els efectes nocius.
Què és la processionària del pi
La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa Schif) és un lepidòpter defoliador que s’alimenta de les fulles dels pins i d’altres coníferes. A més, és considerada la plaga forestal més estesa, tot i que és un insecte de distribució mediterrània.
Els canvis en la climatologia han propiciat que les temperatures a l’hivern siguin més elevades, això fa que canviïn els hàbits de l’eruga i en comptes d’esperar a l’arribada de la primavera, comença a desfilar cap a terra ja a l’hivern i, a més, el seu radi d’acció les ha acostat a les àrees urbanes.
Per això mateix encara que òbviament on solen estar és a les pinedes també ens podem topar amb elles en jardins i parcs públics a gairebé totes les ciutats.
I el pitjor és que cada vegada apareixen abans.
El seu cicle vital passa per una fase larvària, una fase crisàlide i una fase d’adult, on la processionària del pi és una papallona nocturna de color gris cendra.
Les papallones apareixen a l’estiu i fan la posada a finals d’aquest període. Cada femella pon de 120 a 300 ous sobre les fulles dels pins.
Al cap de 30 o 40 dies, durant la tardor i l’hivern, eclosionen les larves (erugues).
Amb l’arribada del fred, s’agrupen a les típiques bosses de mà amb pèls sedosos de color blanc a la part més assolellada de l’arbre.
El comportament de les erugues és gregari, de manera que es desplacen en grup i formen les característiques “processions”. Quan es desplacen, únicament per alimentar-se de fulles properes, van seguint un fil de seda segregat per elles.
Després de dinar, tornen totes juntes al “niu” resseguint els fils de seda.
Entre els mesos de gener i març, després d’haver completat les 5 fases larvàries, les erugues baixen a terra, també en processó, on s’enterren, formen un capoll i passen a la fase de crisàlide, esperant transformar-se en papallona.
A l’estiu, en funció de la disponibilitat d’aliment, una part d’aquestes erugues enterrades completarà la metamorfosi i es transformaran en papallones i tornaran a iniciar el cicle reproductor.
La resta ho farà a estius posteriors ja que poden romandre en aquesta fase de pupa fins a sis anys.
Danys de la processionària del pi
Estem parlant d´una plaga per a les pinedes només superada en destrucció i dany pels incendis forestals. Algun any se n’han vist perjudicades fins a 500.000 hectàrees de bosc. L’eruga s’alimenta de les fulles allargades dels pins, les acícules.
Tot i que no sol provocar la mort de l’arbre, ho debilita fins al punt que el converteix en presa fàcil d’altres plagues.
La zona d’actuació assoleix àrees urbanes, parcs, jardins, piscines, col·legis, urbanitzacions i complexos residencials. Però a banda de la destrossa ecològica, les persones, sobretot els nens, corren perill si entren en contacte amb els pèls urticants de l’eruga.
Les erugues porten al dors uns plecs carregats de diminuts pèls urticants de color taronja (uns 500.000 per exemplar). A part de tòxics, contenen al·lèrgens.
Si es veuen amenaçades obren aquests plecs i alliberen milers de pèls urticants a l’aire que en contacte amb la pell poden provocar reaccions al·lèrgiques. Aquesta urticària es manifesta amb ronques vermelles al coll, braços, les cames i el tors i el seu efecte pot durar diverses setmanes, encara que el normal és que desaparegui de manera espontània.
A més causa irritació dels ulls (conjuntivitis) i en rares ocasions inflamació de les vies respiratòries. En aquests casos de dificultat per respirar cal acudir immediatament a urgències.
Aquest és el motiu pel qual no és bo tocar els llocs on puguin haver passat ni estar en contacte amb aquests insectes.
Segons l’estudi «Prevalença de reaccions cutànies a la processionària del pi en adults», publicat a la revista «Contact Dermatitis», l’eruga processionària ocasiona urticària al 12 per cent de les persones que habiten a zones rurals i al 4 per cent de les que viuen a la ciutat.
Com sempre, és millor prevenir que guarir. Per això els experts aconsellen evitar el contacte físic amb les erugues, els seus nius o els arbres on resideixen. Els metges indiquen que el risc d’urticària és petit i que els pacients al·lèrgics a la picada són els més propensos a presentar problemes.
Quan les reaccions són lleus cal llençar-se aigua, millor freda, a la zona afectada. També es pot tractar amb antihistamínic. Pels casos més greus queda reservat el corticoide, sempre sota prescripció pediàtrica.
Dany de la processionària del pi als gossos
Les erugues estan cobertes d’uns pèls urticants amb una toxina que resulta devastadora per als gossos que hi posen el musell sobre elles.
Tot comença amb el gos gratant-se la boca, com si volgués arrencar-se una mica de la llengua amb les urpes i salivant profusament. En aquest moment, el que és recomanable és portar-lo urgentment al veterinari ja que l’animal podria arribar fins i tot a morir.
L’eruga produeix diverses lesions als gossos. El quadre té prou a veure amb un xoc al·lèrgic. S’inflama la llengua, la boca, l’esòfag i l’estómac. Arribat un punt, el gos no pot respirar i mor.
En la major part dels casos, no passa perquè intervé un veterinari, però la llengua dels animals que hagi xuclat una eruga es necrosa. Alguns perden gairebé tot l’òrgan.
Tractaments i mètodes de control
A zones forestals i allunyades de les àrees urbanes, el mètode més utilitzat i eficaç és la fumigació. En concret a Catalunya, la Generalitat posa cada any en marxa un protocol d’actuació a zones sensibles.
Els productes fitosanitaris utilitzats són ecològics, en concret, el (Bacillus thuringiensis), compatible amb l’agricultura ecològica i que no està classificat com a tòxic, irritant ni perillós per al medi ambient.
Tot i això, el protocol de seguretat mediambiental prohibeix la fumigació a menys de 100 metres de les zones habitades (en el cas de Catalunya).
És per això que a nivell particular, a jardins oa zones habitades el mètode més efectiu i net és el tractament per endoteràpia.
L’endoteràpia: tractament efectiu i net
L’ endoteràpia és una tècnica alternativa als tractaments químics tradicionals. És un mètode de tractament fitosanitari de l’arbrat urbà amb un baix impacte ambiental i mínim risc per a les persones (ciutadans i aplicadors).
El sistema consisteix en la injecció al tronc d’una substància nutritiva o fitosanitària que és translocada a través del xilema de la planta en sentit ascendent.
Avantatges de l’endoteràpia
- L’endoteràpia aporta avantatges respecte als tractaments químics tradicionals, ja que es focalitzen i es concentren els tractaments, evitant així els tractaments indiscriminats.
- L’endoteràpia compleix criteris respectuosos amb el medi ambient i les persones, per davant de tractaments tradicionals.
- Major protecció per a l’arbre a causa de l’aprofitament més gran del producte.
- Menor quantitat de producte utilitzat.
- Inòcua per a persones, animals i medi ambient.
- Actua sobre els insectes fitòfags respectant els enemics naturals.
- Respecta les abelles.
- Ús estès a qualsevol arbre ornamental, ja sigui contra plagues o malalties.
La tècnica de l’endoteràpia és adequada i molt efectiva no només per a la processionària del pi, sinó també per a altres plagues molt comunes com són: el morrut vermell de les palmeres, el pugó, l’ aranya vermella, etc.
Al Centre de Jardineria Sánchez som experts en l’aplicació de tractaments per a la processionària del pi.
A la nostra secció de fitosanitàries disposem d’aplicadors per a l’endoteràpia així com els productes més adequats per a cada cas.
Pregunteu-nos i us assessorarem.
16 oct., 2023 | Plantes i Jardí
Amb la seva bellesa duradora i la seva capacitat per prosperar en diverses condicions, les èriques continuen captivant amants de la natura i jardiners aficionats a tot el món. Ja sigui que es cultivin en jardins domèstics, parcs públics o entorns naturals, aquestes plantes perennes ofereixen una mostra encantadora de la resistència i la gràcia de la natura.
Les ericas, conegudes científicament com a Erica, són un gènere de plantes pertanyents a la família Ericaceae. Aquestes fascinants espècies, natives majoritàriament de Sud-àfrica i parts d’Europa, són reconegudes per la seva exquisida bellesa i capacitat per florir en entorns desafiadors.
Les eriques, o brucs, són plantes perennes que han captivat entusiastes de la jardineria i aficionats a la botànica durant segles, gràcies a la seva variada gamma de colors i formes, així com a la seva capacitat per florir en condicions difícils.
Orígens i varietats
El gènere Erica es va originar a la regió del Cap a Sud-àfrica, on la diversitat del seu entorn natural ha contribuït a la proliferació de diferents espècies i varietats. Aquestes plantes s’han adaptat a una àmplia gamma d’hàbitats, des d’àrees costaneres fins a zones muntanyoses, fet que explica la seva capacitat per adaptar-se a diferents climes i condicions de sòl.
Actualment, s’han identificat més de 800 espècies d’eriques a tot el món, cadascuna amb les seves pròpies peculiaritats i característiques distintives.
Les varietats d’èriques es divideixen en dos grups principals: les èriques mediterrànies i les èriques africanes. Les eriques mediterrànies solen preferir climes més càlids i secs, mentre que les eriques africanes, que són més nombroses, estan adaptades a una varietat de condicions climàtiques, des de climes subtropicals fins a condicions més fredes i humides.
Característiques de l’Erica
Les eriques presenten una àmplia varietat de característiques físiques que les fan úniques i atractives per als entusiastes de la jardineria. Aquestes plantes generalment són arbustos compactes, de fulles perennes i petites flors en forma de campana que floreixen en raïms densos.
Depenent de la varietat, els colors de les flors poden variar des de tons suaus i delicats, com el blanc i el rosa pàl·lid, fins a colors més cridaners com el vermell intens i el porpra profund. Algunes varietats fins i tot tenen fulles d’un to verd fosc brillant que ofereixen un atractiu addicional durant tot l’any.
A més de la seva exquisida aparença, les èriques tenen l’avantatge addicional d’atreure les abelles i altres pol·linitzadors, cosa que les converteix en una addició valuosa a qualsevol jardí que busqui fomentar la biodiversitat i donar suport a l’equilibri ecològic.
Cures i cultiu
Tot i la seva capacitat per adaptar-se a diversos entorns, les èriques requereixen certes cures específiques per garantir el seu creixement saludable i la seva exuberant floració.
Aquests són alguns consells generals per a la cura de les ericas:
Sòl i drenatge: Les ericas prefereixen sòls àcids i ben drenats. Un sòl pobre en nutrients o amb un drenatge deficient pot afectar-ne negativament el creixement.
Exposició al sol: La majoria de les eriques prefereixen la llum solar directa o parcial durant la major part del dia. Col·locar-les a llocs amb ombra excessiva pot afectar la seva capacitat per florir.
Reg: Encara que les ericas són plantes resistents a la sequera, necessiten un reg regular, especialment durant els períodes secs. És important evitar l’entollament, ja que l’excés d’aigua pot ser perjudicial per a les arrels.
Poda: Realitzar una poda lleugera després de la floració promou un creixement més dens i una millor floració la temporada següent.
Protecció hivernal: Algunes varietats d’èriques són sensibles a les temperatures extremadament fredes. Proporcionar una capa de mantel al voltant de la base de la planta les pot protegir durant els mesos més freds de l’any.
A més, és essencial triar la varietat d’erica adequada segons les condicions climàtiques i la naturalesa del sòl de la regió on es pretengui cultivar. Consultar amb experts locals en jardineria podeu proporcionar informació valuosa sobre les espècies més adequades per a un jardí específic.
La seva capacitat per atraure la vida silvestre i la seva resiliència en entorns desafiadors converteix l’Erica en una addició valuosa a qualsevol paisatge, aportant una dosi de color i vitalitat que perdura al llarg de les estacions.
Amb una cura adequada i una bona comprensió de les seves necessitats, les eriques ens delecten amb la seva elegància atemporal i el seu encant infrangible.
